Com és el teu cor?

Un dia un home jove es va situar al centre del poblat i va proclamar que posseïa el cor més bonic de tota la contrada. Una gran multitud s’avalotà al seu voltant i tothom admirà i comentà que, efectivament, el seu cor era perfecte, ja que no s’hi observaven cap màcula ni cap esgarrinxada. Tots van coincidir que era el cor més formós que mai havien vist. En sentir-se lloat, el jove es va sentir més orgullós i, encara amb més fervor, va assegurar que posseïa el cor més meravellós de tota la demarcació. Encara s’estava delectant de la seva bona estrella quan un vell se li apropà i li digué: per què dius això, si el teu cor no és pas tan formós com el meu?

Sorpresos, la multitud i el jove van admirar el cor de l’avi i veieren que, tot i bategar vigorosament, es trobava recobert de cicatrius. Fins i tot hi havia llocs on mancaven trossos i havien estat substituïts per uns altres que no encaixaven, i se’ls veien les vores i les arestes irregulars que sobresortien pel voltant. És més, hi havia llocs amb forats on mancaven trossos realment profunds.

La mirada de la gent s’esglaià –com pot dir que el seu cor és més formós que el d’aquest jove?- van pensar…

El jove contemplà el cor de l’ancià i, en veure el seu estat desmanegat, es va posar a riure. “Deus estar fent broma!”, digué. “Comparar el teu cor amb el meu…que és perfecte. En canvi el teu és un garbell de cicatrius i dolor.”

“És cert” digué el vell, “ el teu cor llueix perfecte, però jo mai m’implicaria amb tu… Mira, cada cicatriu representa una persona a la qual vaig lliurar tot el meu amor. Vaig arrencar trossos del meu cor per donar-los a tots aquells que he estimat. Alhora, molts em van regalar un tros del seu, que jo he col·locat en el lloc que restava obert. Com que les peces no eren iguals, en encaixar-les podia veure les vores, de les quals en faig joia, perquè quan les contemplo em recorden tot l’amor que hem compartit.” “Hi va haver ocasions en què vaig lliurar un tros del meu cor a algú, però aquesta persona no em va oferir un tros del seu a canvi. Això m’ha deixat aquests forats, donar amor és arriscar, però, tot i el dolor que aquestes ferides obertes em produeixen, em recorden que els continuo estimant i alimenten l’esperança que algun cop tornin per omplir el buit que van deixar al meu cor. Déu ens dóna un cor gran perquè el fem servir, no per guardar-lo com un tresor sota terra. Comprens ara el que vol dir formós?”.

El jove guardà un temps en silenci, mentre les llàgrimes li regalimaven galtes avall. S’apropà al vell, s’arrancà un tros del seu jove i formós cor i li va oferir. L’ancià el rebé i el col·locà en el seu; arrencà un tros del seu cor vell i malgirbat i amb ell taponà la ferida oberta del jove. La peça hi entrà, però no a la perfecció. Com que no eren trossos idèntics, es notaven les arestes. El jove es mirà el cor; ja no era perfecte, però lluïa molt més formós que abans perquè l’amor de l’avi ara fluïa pel seu interior.

I el teu cor, com és?