Diuen que una vegada hi havia un sant baró que malgrat ser pietós i tenir moltes ganes d’anar al Cel, sempre es queixava a Nostre Senyor perquè la creu de cada dia li havia triada massa pesada, incòmoda i difícil de suportar. Se’n queixava amb tanta insistència que el Bon Déu un dia respongué a les seves queixes a través d’un somni. Somnià que el Senyor el despertava presentant-li un Àngel que inspirava pau només de veure’l i li digué: ‘Fill meu, aquest és l’encarregat del magatzem de les creus de cada dia. Ell t’atendrà. Demana-li el que vulguis!’.
El bon home, molt content i agraït, seguí l’Àngel cap al magatzem de les creus. Manoi! Manoi! Quantes i quantes n’hi havia! Grans, petites i mitjanes. Boniques, més boniques, pesants, lleugeres, etc. L’Àngel, molt amable però sense entusiasme, les hi mostrà totes dient-li: ‘Te les pots emprovar; tria la que vulguis’.
La seva manca de vehemència contrastava amb la molta que en gastava el bon home mentre anava repetint: ‘Gràcies! Gràcies!’.
Deixà la creu que portava repenjada a la paret i començà a emprovar-se les creus; l’una era petita però amb el pes desequilibrat; l’altra tenia unes arestes que ferien l’espatlla; l’altra pesava massa; l’altra relliscava; l’altra... Ai, manoi! Havent-n’hi tantes, semblava que no havia de ser tan difícil triar-ne una.
El bon home es disculpava pel seu titubeig. L’Àngel, però, l’asserenà dient-li: ‘Tranquil, ja m’hi he trobat altres vegades!’.
Per fi, el sant baró en trobà una mig colgada entre les altres –cosa estranya, perquè a l’entrar totes les creus estaven ben visibles-, se l’emprovà i de seguida notà que se li adaptava molt millor que totes les altres que fins llavors s’havia anat emprovant. Molt satisfet digué:
- Ara n’he trobat una que em ve a la mida! Gràcies, Déu meu, gràcies!
L’Àngel, molt serè i amb posat filosòfic, li preguntà:
- Segur que et va bé aquesta? N’estàs segur?
- Ja ho crec que sí! És la que he estat demanant tota la vida!
- Millor, noi, millor! Sàpigues, però, que aquesta és la que portaves a l’entrar!
La creu de cada dia, el que Déu ens demana cada dia, sempre és el que és millor per a nosaltres! Cert que ningú no està content amb el que té, però cert que el que tenim per voluntat de Déu, sempre serà el "més suportable", el "més còmode" i el "més profitós"; és a dir, serà "allò que ens farà més feliços".
Del llibre Tardor a Sant Miquel de Turbians, de Mn. Francesc Cima i Garrigó
El bon home, molt content i agraït, seguí l’Àngel cap al magatzem de les creus. Manoi! Manoi! Quantes i quantes n’hi havia! Grans, petites i mitjanes. Boniques, més boniques, pesants, lleugeres, etc. L’Àngel, molt amable però sense entusiasme, les hi mostrà totes dient-li: ‘Te les pots emprovar; tria la que vulguis’.
La seva manca de vehemència contrastava amb la molta que en gastava el bon home mentre anava repetint: ‘Gràcies! Gràcies!’.
Deixà la creu que portava repenjada a la paret i començà a emprovar-se les creus; l’una era petita però amb el pes desequilibrat; l’altra tenia unes arestes que ferien l’espatlla; l’altra pesava massa; l’altra relliscava; l’altra... Ai, manoi! Havent-n’hi tantes, semblava que no havia de ser tan difícil triar-ne una.
El bon home es disculpava pel seu titubeig. L’Àngel, però, l’asserenà dient-li: ‘Tranquil, ja m’hi he trobat altres vegades!’.
Per fi, el sant baró en trobà una mig colgada entre les altres –cosa estranya, perquè a l’entrar totes les creus estaven ben visibles-, se l’emprovà i de seguida notà que se li adaptava molt millor que totes les altres que fins llavors s’havia anat emprovant. Molt satisfet digué:
- Ara n’he trobat una que em ve a la mida! Gràcies, Déu meu, gràcies!
L’Àngel, molt serè i amb posat filosòfic, li preguntà:
- Segur que et va bé aquesta? N’estàs segur?
- Ja ho crec que sí! És la que he estat demanant tota la vida!
- Millor, noi, millor! Sàpigues, però, que aquesta és la que portaves a l’entrar!
La creu de cada dia, el que Déu ens demana cada dia, sempre és el que és millor per a nosaltres! Cert que ningú no està content amb el que té, però cert que el que tenim per voluntat de Déu, sempre serà el "més suportable", el "més còmode" i el "més profitós"; és a dir, serà "allò que ens farà més feliços".
Del llibre Tardor a Sant Miquel de Turbians, de Mn. Francesc Cima i Garrigó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada